L’onada populista posa a prova la transició tunisiana

Una anciana vota a la capital

Tunis.-Com cada tarda, a la barriada popular de Jabal Ahmar, els clients del cafè Kawkeb conversaven o jugaven a cartes quan va arribar l’equip de Seif Eddin al-Makhlouf, flamant candidat a les legislatives que se celebren avui a Tunísia. Alguns el van reconéixer i li van donar la mà efusivament. Altres clients, se’l miraven amb escepticisme. “Els altres candidats ni s’atreveixen a visitar aquests barris populars. Nosaltres som els únics i la rebuda és bona. La gent està decebuda perquè els partits han traïcionat la Revolució”, reblà Makhlouf, el líder de la Coalició de la Dignitat, un nou moviment polític amb un discurs radical que està guanyant popularitat entre una població frustrada amb la classe política.

Vuit anys després d’haver engegat les anomenades “primaveres àrabs”, Tunísia, únic país de la regió amb una transició en una fase avançada, ja pateix alguns dels mals de les democràcies més madures. D’acord amb un sondeig de la fundació Bawsala, un 76% dels tunisians afirmen haver perdut la seva confiança en els diputats. “La imatge del Parlament és catastròfica i la seva causa és sobretot el gran absentisme dels diputats i el transfugisme. En l’últim mandat, 87 diputats de 217 van canviar de partit, i un parell ho van fer sis cops!”, sosté Lamine Benghazi, analista de Bawsala. “Em temo que la participació a les legislatives serà força baixa. Tothom parla només de les presidencials”, afegeix.

Anuncis

Unas incipientes protestas sacuden la imagen del régimen Al Sisi

No fueron centenares de miles. Ni tan siquiera decenas. A lo sumo, unas pocos miles de personas se han manifestado contra e l régimen de Al-Sisi durante la última semana en las calles de varias ciudades de Egipto. Sin embargo, su impacto mediático, político e incluso económico ha sido notable. El país de los faraones se volvió a colar entre los titulares de la prensa internacional, las fuerzas de seguridad tomaron las calles y en solo tres días el índice de la bolsa egipcia perdió todas las ganancias hechas desde principios de año. ¿Por qué este desfase entre los números de los manifestantes y su impacto?
Ads by

La respuesta se halla en la consideración de que esos pocos miles de valientes representan tan solo la punta de un iceberg que sugiere la existencia de un gran volumen de indignación bajo la superficie. La furia de estos temerarios contestatarios debe ser enorme para salir a la calle y gritar “¡vete Al-Sisi!” en los alrededores de la mítica Plaza Tahrir sabiendo que existe una alta probabilidad de que sean arrestados, salvajemente torturados y condenados a largas penas de prisión. En Egipto, las manifestaciones ilegales están castigadas con tres años de cárcel, que se suelen sumar a penas aún más largas por cargos ficticios como “pertenencia a banda armada” o “incitar contra el Estado”. Y tampoco hay garantía de salir con vida de allí, como le pasó al expresidente Morsi. Desde 2014, más de 500 personas han muerto en las cárceles egipcias, ya sea por maltratos o negligencia médica.

El “faraó català” que vol enderrocar al-Sissi

Divendres a la nit, en diverses ciutats egípcies, inclosa el Caire, van esclatar petites protestes contra el dictador Abdel Fattah al-Sissi. Si bé la xifra de manifestants no va superar uns pocs centenars enlloc, els fets representen l’expressió pública més important de rebuig al mariscal egipci des del 2013, quan les autoritats van començar a reprimir amb extrema duresa qualsevol tipus de protesta.

Els manifestants cridaven lemes com “Fora Al-Sissi” o “ El poble vol la caiguda del règim”, el crit de la revolució del 2011 que va enderrocar el dictador Hosni Mubàrak, i alguns fins i tot van arrencar i trepitjar cartells propagandístics del dictador, que justament ahir volava cap a Nova York per participar en l’Assemblea General de l’ONU. Curiosament, la guspira que ha encès la indignació popular es va originar a Catalunya, on viu Mohamed Ali, un empresari i actor egipci autor de diversos vídeos virals en què denuncia la corrupció de l’entorn del president i que va convocar les protestes.

Ali, de 43 anys i pare de cinc fills, fa quinze anys que treballa en el sector de la construcció com a contractista per a l’exèrcit egipci. Al mes d’abril va obrir una oficina a Barcelona per a la seva companyia Amlaak, amb l’objectiu d’ampliar mercat. De fet, seva és la proposta de construir una gran piràmide de vidre en el marc d’un projecte per rehabilitar les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs. A finals d’estiu, Ali va fugir d’Egipte per instal·lar-se al Maresme, i va començar a fer públics els vídeos que li han comportat una fama que no havia aconseguit gràcies a la seva incipient carrera artística. Alguns internautes ja l’han batejat com el “faraó català”.

Ben Alí, el fin de una era

18-11-08 La Pta. CFK con el Pte. de Tunez D. ZINE EL ABIDINE BEN ALI

Por si había alguna duda, ahora ya sí que no hay marcha atrás en Túnez. Ayer falleció en su exilio de Arabia Saudí el exdictador Zine el Abidine Ben Alí, cuya caída tras una revuelta popular en 2011 significó el detonante de las llamadas “primaveras árabes”. Su muerte fue anunciada por su abogado Mounir Ben Salha, y luego confirmada por el Ministerio de Asuntos Exteriores. Ben Alí había sido ingresado hace una semana en un hospital en “estado crítico”, pero la familia no precisó cuál era su dolencia. La noticia llega cuando el país se halla inmerso en pleno proceso electoral para elegir el próximo presidente de Túnez.

Durante años, Ben Alí fue el estereotipo de autócrata árabe apreciado en las cancillerías europeas: implacable con el islamismo, con una política exterior pro-occidental, y fiel seguidor de las recetas económicas redactadas por el FMI. De hecho, en reiteradas ocasiones fue señalado por esta institución como un modelo para la región. Sin embargo, detrás de unas cifras de crecimiento robustas -de veracidad cuestionadas por algunos analistas-, se escondía un crecimiento desigual y una inusitada voracidad cleptocrática por parte del clan familiar de los Ben Alí/Trabelsi.

Five quick takes on the Tunisian election

In a global era of electoral upsets, the rise of anti-establishment or populist movements and popular rage against the elites, Tunisia produced its share in the first round of the presidential elections that took place on Sunday. It is curious -and somehow depressing- that a young democracy suffers already from the ills of old ones. However, it is perfectly understandable given the social crisis the country is enduring and the dismal performance of successive governments after the Revolution, especially during the last five years. So time for my beloved “five quick” takes after an interesting election:

-The anti-establishment tsunami. Tunisians dealt with severely with its political elite. The parties who have ruled the country since the Revolution, were just swept by a wave of rage. In 2014, there was an acute bi-polarization of the Tunisian political scene around Ennahda and Nida Tunis. Counted together, they got around 65% of the votes in the legislative elections held that year. On Sunday, the addition of the votes of their main candidates -taking Chahed and Zbidi as inheritors of Nida Tunis- amounted to less than 30%. In addition to this, the two winners, Nabil Karoui and Kaïs Saied, were not present in any institution. That is, the opposition -Mohamed Abbou, Abir Moussi, Hama Hammami- did not reap the benefits of the social discontent, since they are also seen as part of the hated political elite.

Munir Baatur, el primer presidenciable gay del món àrab

Munir Baatur al seu despatx

Tunis.-Un cop més, Tunísia obre el camí dins el món àrab. El país que va desencadenar les primaveres àrabs, i l’únic que ha estat capaç de sostenir una transició democràtica, torna a ser pioner en disposar del primer candidat a les eleccions presidencials que és obertament gay. Tanmateix, això no implica que Tunísia sigui un país especialment tolerant envers les minories sexuals. Una llei en vigor castiga amb tres anys de presó l’homosexualitat, i abolir-la és una de les prioritats en el programa electoral de l’esmentat candidat, Munir Batur, per a les eleccions del proper 15 de setembre.

Tot i que la seva condició d’homosexual és l’element que més ha atret l’atenció de la premsa internacional envers la seva candidatura, Baatur prefereix no fer-ne gaire publicitat. “La meva orientació sexual no és una qüestió rellevant. Als altres candidats no els pregunten per això. No em molesten que els mitjans ho mencionin, però jo em veig com el simple candidat d’un partit”, comenta en referència al Partit Liberal Tunisià, una petita formació creada l’any 2011 i de la que és president.

El agujero negro de la prisión de al-Aqrab

“Los primeros días después declararse en huelga de hambre, los castigaron con torturas muy brutales. Pero no consiguieron disuadirles de que continuaran con su protesta”, cuenta Ziad (un nombre falso) a través de un mensaje en WhatsApp. Sus grabaciones de voz siempre llegan a horas intempestivas, cuando los funcionarios andan bien dormidos. Se arriesga a que le confisquen su bien más preciado, el teléfono, una furtiva ventana al mundo exterior. Ziad ha pasado unos tres años recluido en la inmensa cárcel de Tora, situada en el barrio cairota de Maadi. Adjunto a su modulo, se halla uno de máxima seguridad, el más temido de todo el país. Su mero nombre ya asusta: al-Aqrab (“escorpión”, en árabe).

Unos 130 presos de al-Aqrab llevan ya más de seis semanas en huelga de hambre para protestar por el draconiano régimen penitenciario al que son sometidos. Según Amnistía Internacional, muchos de ellos han pasado ya más de dos años entre rejas sin haber podido recibir una sola visita de sus familiares o incluso su abogado. Varios de ellos han sido castigados por su acción con palizas, descargas eléctricas y otras medidas disciplinarias, como explican en un comunicado que consiguieron sacar clandestinamente de la prisión y han colgado en una red social.