Istambul.-A Occident, el president turc, Recep Tayyip Erdogan és percebut com un dels principals representants a nivell mundial de l’islamisme polític. I no és estrany que així sigui, ja que és l’únic supervivent de l’onada que fa una dècada va elevar els islamistes al poder a diversos països de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Ara bé, l’Erdogan actual no és el mateix que va ser empresonat per llegir uns versos de ressonàncies islamistes fa tres dècades. Des de fa uns vuit anys, va fusionar l’islamisme amb el nacionalisme turc, la ideologia fundacional de l’Estat, per raons electorals. L’èxit d’aquesta síntesi és fonamental per entendre la seva recent victòria diumenge a les urnes, juntament, és clar, amb un sistema polític “híbrid”, a mig camí entre democràcia i dictadura, que atorga una gran avantatge al líder governant.
Els anys del seu ascens al poder, la política turca girava entorn de la batalla entre l’islamisme i el nacionalisme turc, o “kemalisme” en referència al “pare” de la pàtria, Mustafà Kemal Ataturk. De fet, era l’enèsim episodi d’una guerra que troba els seus orígens en el projecte d’enginyeria social endegat per Ataturk després de la caiguda de l’Imperi Otomà i la creació de l’Estat turc tot just fa un segle, l’any 1923. Com altres governants del món islàmic de la època, atribuïa la derrota militar de Turquia a mans de les potències europees en els “vicis” de la societat tradicional turca, i molt especialment, a la religió islàmica.
Per això, i fent gala del seu autoritarisme, que es traduí en un règim personalista de partit únic, Ataturk es va proposar refer l’identitat del país: va canviar l’alfabet àrab pel llatí, desconnectant les noves generacions de la seva herència cultural, va neutralitzar les institucions religioses, va establir regles per fomentar la vestimenta occidental, inclòs l’abandonament del hijab o vel islàmic, etc. Aquestes mesures es van imposar per la força, i van crear una dinàmica que es va reproduir durant dècades en la que unes elits occidentalitzades menyspreaven unes classes populars “endarrerides” i “supersticioses”.
Com és lògic, aquesta experiència va provocar un trauma a les capes més tradicionals de la societat turca, sobretot les zones rurals de la península d’Anatòlia. Després de la mort d’Ataturk, a les primeres eleccions democràtiques es va imposar el conservador Adnan Menderes, un referent per a Erdogan, que va intentar desfer alguns dels canvis d’Ataturk. El seu govern va acabar una dècada després amb un cop d’Estat i la seva execució. Aquestes dues “turquies” lliurarien diverses batalles les dècades següents, cadascuna encarnada per actors nou.
L’últim de la nissaga conservadora és Erdogan. Ara bé, precisament, la seva innovació ha estat intentar transcendir aquesta divisió fusionant el seu islamisme amb la ideologia nacionalista dels seus adversaris. El moment clau en aquest gir va ser el fracàs de les converses de pau amb el moviment nacional kurd, l’any 2015. Els seus primers anys, Erdogan es va recolzar en els kurds per ampliar la seva majoria i neutralitzar el paper polític de l’Exèrcit turc, guardià de les essències kemalistes amb els seus recurrents cops d’Estat. Amb la fi de la Guerra Freda, la democràcia era el sistema de moda, i Occident ja no aplaudia l’intervencionisme militar. Així, poc a poc, Erdogan van anar reemplaçant els caps de l’Exèrcit fins que va poder controlar la institució.
Llavors, el 2015, perdut el suport kurd i amb una creixent oposició als carrers de la joventut urbana progressista, va segellar una aliança amb l’ultranacionalisme turc. Enlloc de pregonar la fraternitat islàmica amb els kurds, va passar a reprimir-los amb la mateixa ferocitat que ho feien les elits kemalistes, al·lèrgiques a qualsevol reivindicació autonomista. Fins i tot els kurds sirians van passar a ser “terroristes”, i l’Exèrcit turc va llençar operacions militars a l’altra banda de la frontera. Ara en els pòsters dels seus mítings, apareixen juntes les imatges d’Erdogan i d’Ataturk. I sense have de prohibir els hijabs. La fusió perfecta.
Amb les línees del front ideològic redissenyades, i amb l’inestimable ajuda dels mitjans de comunicació afins -un 90% del total-, Erdogan ha pogut aplicar al seu més gran desafiamente electoral una campanya electoral basada en la polarització identitària. La seva estratègia passava per retenir els votants descontents amb la crisis econòmica, i ha funcionat a la perfecció. En el centre, la falsa acusació al seu adversari, Kemal Kiliçdaroglu, candiat del CHP fundat per Ataturk, d’aliar-se “amb terroristes”, i de no compartir els “valors tradicionals”, velada menció a la seva pertinença a la minoria religiosa aleví. Tampoc han faltat, esclar, el record a les humiliacions històriques patides pels sectors més devots a mans del kemalisme. En les falles religioses i nacionals que atravessen la societat turca, i que ell aprofondeix amb els seus discursos, Erdogan sempre se situa del cantó de la majoria. Per tant, la polarització identitària l’afavoreix.
Així doncs, no és d’extranyar que, a banda del propi Erdogan, el gran guanyador de les eleccions hagi estat l’ultranacionalisme turc. El seu candidat, Sinan Ogan, va obtenir uns resultats millors dels previstos i els seus votants es van convertir en claus de cara a la segona volta. Al seu sac, i no al de l’oposició, han anat a parar els votants descontents amb Erdogan. Per això, el discurs a la campanya prèvia a la segona volta van fer un gir nacionalista. I el diumenge, Erdogan estva molt ben situat per beneficiar-se de la seva collita. Resultat final:triomf amb un 52%, el mateix resultat que el 2018. Missió complerta, cinc anys mes de mandat i Erdogan aconseguirà el seu somni de presidir les celebracions del centenari de l’Estat turc, al costat esclar, d’Ataturk. Els llibres d’història ja li reserven un lloc al costat també dels grans sultans otomans. El preu, un país encara més dividit i polaritzat, amb una crisi econòmica galopant i amb la fuga a l’estranger d’alguns dels seus joves talents.
Mosaic Oriental 