La joventut tunisiana s’aboca a l’art

fb_img_1483012451820

Jihed Khmeri en plena actuació

Tunis.-Els colonitzadors francesos van dissenyar l’Avinguda Bourguiba de Tunis, situada al cor de la ciutat, amb la voluntat de recrear els Camps Elisis de París. Tanmateix, i malgrat ser la seu de les botigues de roba de marca internacional, el passeig té un caràcter eminentment popular més que no pas exclussiu. La Bourguiba recorda més aviat la Rambla de Barcelona abans de la seva invasió pel turisme de masses. Fins fa poc, només li mancava una cosa: els músics i altres artistes de carrer. Durant la dictadura de Ben Alí, estava prohibit tocar al carrer, i els que h feien, s’arriscaven a acabar a la presó. Per primera vegada, ja es veuen cercles de gent apreciant l’art informal. El país va recuperant el pols de la vida, sobretot en l’àmbit cultural.

L’Avinguda Bourguiba, seu del teatre nacional però també del temut ministeri de l’Interior, va ser un dels escenaris principals de la Revolució del 2011. Aquella pulsió contestatària, que va desencadenar per contagi la Primavera Àrab, va ser protagonitzada sobretot pels joves. No obstant això, amb una tasa d’atur juvenil propera al 40%, la joventut no se sent la principal beneficiària de la revolta. El compromís social i politic ha deixat pas al desencant, un cop la classe política tradicional s’ha atrinxerat al poder. Avui, sis anys després d’aquell asombrós 14 de gener que va deixar al món bocabadat, bona part de les energies aquesta generació rebel i somniadora s’han canalitzat cap a l’art. Aquests en són quatre exemples en disciplines diferents.

La promesa del cinema tunisià

País petit i amb la creativitat dels seus cineastes ofegada per la tirania durante dècades, Tunísia no ha estat mai una potència en l’àmbit cinematogràfic i només algun dels seus més prolífics directos ha aconseguit traspassar fronteres. Tanmateix, una nova generació de joves directors, com Leila Buzid han aconseguit atraure l’interès de festivals internacionals, on les seves pel·lícules han rebut una bona acollida. Potser el millor exemple sigui l’excel·lent Hedi (2016), del director Mohamed Ben Attia que s’estrenarà properament a les pantalles catalanes. El seu protagonista, Majd Mastoura, de 25 anys, va rebre l’os de plata a la millor interpretació masculina.

La nova generació està més disposada a prendre riscos”, explica després de sortir d’un assaig el jove actor, que està convençut que la revolució ha canviat l’esperit de tots els tunisians, inclosos els seus artistes. “La mirada del nou cinema tunisià és diferent. És més pròxima, més sincera, menys carregada d’artificis … Hi ha una recerca de sí mateix que no era possible durant la dictadura, ja que era el règim l’únic que podia projectar una imatge del país”, afegeix.

L’ascens de Mastoura a l’escena nacional i internacional ha estat fulgurant, ja que Hedi és tot just el seu segon film. El seu èxit ha estat la confirmació de la seva retrobada vocació com a intèrpret, deixada de banda durant alguns anys. “Vaig començar a fer teatre als 13 anys, i m’agradava molt. Però per la feina del meu pare ens vam haver de traslladar, i el vaig have de deixar-lo, concentrant-me a l’escritura”, comenta aquest jove, de pell clara i mirada transparent.

La seva trajectòria quant al seu compromís social i polític és un bon reflexe d’una generació sencera de joves artistes. “Durant la Revolució i els mesos següents, era molt actiu políticament. Vaig militar a un partit d’esquerres i també al sindicat estudiantil, però després d’un any ho vaig deixar en donar-me compte que era massa burocràtic i els seus objectius eren diferents dels meus”, assegura. Llavors es va concentrar més en un activisme social i cultural. En 2012, va fundar un grup de poesia al carrer que tenia com a objectiu apropar l’art als barris i les regions desafavorides. Encara avui participa en els seus tallers, i és una raó per la que viu a cavall entre París i Tunis.

El despertar del còmic

Precisament, democratitzar la cultura, i en concret el món del còmic, és l’objectiu de Lab619, un grup de set dibuixants que es va associar fa quatre anys per publicar un magazine de vinyetes per adults sota aquest nom que s’ha convertit en un referent en el sector. Una de les seves creadores és Noha Habaieb, una dissenyadora gràfica que va formar-se a Bèlgica després de descobrir la seva vocació pel còmic en el seu treball de final de carrera. “Lab619 costa només 2 dinars (menys d’un euro), i amb aixó ni tan sols cobrim costos de publicació. Tots tenim una feina, i fem el magazine en el nostre temps lliure i ens el financem nosaltres mateixos”, diu Habaieb asseguda en el jardí d’un popular espai de co-working de Tunis.

A diferència d’altres països àrabs amb una llarga tradició com Egipte o el Líban, abans de la caiguda de Ben Alí pràcticament no es publicava cap còmic a Tunísia. En els darrers anys s’ha produït una eclosió del sector amb nombroses iniciatives, como Kuskusi laban, unes vinyetes pels infants. Tanmateix, encara no s’ha consolidat una indústria comercial. “No sé si hauria sorgit tot aquest moviment de no haver tingut lloc la Revolució. El que sí està clar és que hauríem tingut moltes més limitacions i no haguessin pogut tractar els mateixos temes que ara”, sostè Habaiba, una noia de somriure dolç i tracte exquisitament educat.

Abans de marxar a estudiar a Bèlgica a mitjans de la passada dècada, aquesta dibuixant de 33 anys no s’havia interessat mai per la política, ja que era un tema tabú. “Com molts joves, no segueixo d’aprop la política formal. Estic decebuda amb els partits. Ara bé, les nostres vinyetes sí que toquen temes polítics i sobretot socials, com per exemple, la immigració o la sexualitat”, explica Habaiba. En la seves obres, els set dibuixants són provocatius i, de forma conscient, intenten descobrir quines són les línees vermelles de la societat per expandir-les. “De moment, encara no les hem trobades. Potser perquè tampoc tenim una difusió de masses i no arribem a uns sectors socials més conservadors”. Les crítiques dels lectors més aviat se centren en el fet que sovint els temes i els enfocs són massa negres.

Trencant esquemes amb el grafitti

L’Oumema Bouassida, de 25 anys, fa sis que plasma la seva obra de graffitera als murs de Sfax, considerada la capital econòmica de Tunísia. El seu perfil, o millor dit, la seva imatge, trenca amb l’habitual dels artistes d’aquesta disciplina: porta el hiyab o vel islàmic. “Al principi, quan hi havia algun acte, trobada, etc, em miraven dient `què fa aquesta aquí?´. Però un cop vaig començar a dibuixar, em van començar a jutjar per la meva obra i no la meva aparença”, explica aquesta jove graduada en Belles Arts.

Si bé Bouassida va participar en alguna manifestació durant la Revolució, no es considera una persona interessada acualment en la política, ni tampoc durant l’efervescent primavera del 2011. Ara bé, sí que vol es considera una persona compromesa socialment, i que vol transmetre un missatge concret a la societat: “Vull defensar la llibertat de la dona de vestir com vulgui, que es respecti la seva opció personal. Reivindico que les noies velades puguin arribar a ser el que elles vulguin”. Atès que el principal moviment d’oposició al règim de Ben Alí era el partit islamista Ennahda, hi havia un assetjament i discriminació públics envers les dones que lluïen el vel islàmic, al que la graffitera atorga un sentit religiós, però no polític.

Durant l’antic règim, els graffiters estaven perseguits, i els únics que podien fer pintades a les parets del país magribí sense por d’acabar en una garjola eren els membres dels grups d’aficionats fanàtics del futbol. A partir del 2011, hi va haver una explosió de l’art del graffiti, i segons Bouassida, s’ha creat una comunitat de dibuixants que intercanvien experiències i realitzen trobades, la qual cosa els ha permès evolucionar en el seu art. De fet, a l’illa de Djerba, al sud del país, un projecte va reunir artistes vinguts d’arreu del món per crear un museu a l’aire lliure de graffitis que s’ha convertit en una de les grans atracciones de l’art urbà al nord d’Àfrica.

L’experiment de la fusió musical

Fins i tot un art menys abocat a la política, com la música, la dictadura també va limitar l’esperit creatiu en el món de la música. I no només en el cas del rap, la principal expressió contestatària dels joves dels barris populars i marginals. “Abans de la Revolució els músics no prenien riscos, no hi havia cap mena d’esperit d’aventura i experimentació”, es lamenta Jihed Khemiri, un percussionista de 28 anys, tot recordant com l’Estat promovia un sector musical oficial, sense deixar cap marge a l’escena alternativa. “Els últims anys hi ha hagut diversos projectes interessants. Els músics tunisians s’han obert al món, i a practicar fusions improbables”.

La seva pròpia trajectòria és un exemple. Llicenciat del prestigiós institut Club du Lycée i interessat en un principi per la música tradicional oriental, poc a poc va anar descobrint nous ritmes, com el hip hop o el rock. Actualment, treballa en un projecte propi experimental titulat Theosofie i que pretén combinar els textos de Sant Agustí, que va néixer dins les actuals fronteres de Tunísia, amb la música sufí, una corrent espiritual de l’islam. “Els nous ritmes tenen una major presència als mitjans ara, que han canviat els seu enfoc. Ara bé, encara no hi ha una indústria pròpiament dita dins l’escena alternativa i ens hem de buscar la vida pel nostre compte”, comenta aquest noi alt i fornit, que fa poc es va convertir en pare de família.

Adolescent apolític, la seva consciència social es va despertar de la mà de la cantant Lobna Noomene, amb qui va col·laborar i que en una ocasió va rebutjar participar en un acte oficial del règim. Com els altres artistes citats, aquest percussionista considera que l’actual sistema polític no satisfà les aspiracions. El fet que el país sembli una gerontocràcia -el president té 90 anys-, i els joves amb prou feines estiguin representants a l’àmbit polític, té unes arrels profundes. “Aquesta societat no confia en els joves. I és un problema que comença per les pròpies famílies, que no confien en les decisions de vida dels joves i no les assumeixen”, denuncia.

I és que, si bé la Revolució ha aportat alguns canvis importants al país, com el respecte a la llibertat d’expressió i creació, encara queda molta feina per fer. I del compromís social d’aquesta generació de joves despendrà l’èxit de l’experiment tunisià en el sí d’un món àrab desgarrats pels conflictes i el conservadurisme.

Anuncis

2 pensaments sobre “La joventut tunisiana s’aboca a l’art

  1. Ës un article animant on es comprova que la gent més jove té inquietuds culturals tot i el desencís polític. Fas molt bé de publicar tot això que els diaris no posen entre les seves pàgines.

  2. Molt bé Riky. I això no interessa a la part de CULTURA dels diaris??? Són burros !!!

    Però tu segueix escrivint que els articles que no són de política et surten molt bé també i n’hi pots treure profit.

    Petons

    2017-02-09 1:04 GMT+01:00 Mosaic Oriental :

    > valdano7 posted: ” Tunis.-Els colonitzadors francesos van dissenyar > l’Avinguda Bourguiba de Tunis, situada al cor de la ciutat, amb la voluntat > de recrear els Camps Elisis de París. Tanmateix, i malgrat ser la seu de > les botigues de roba de marca internacional, el passeig ” >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s