La comissió de la veritat de Tunísia revela els horrors del passat

Un mes abans del sisé aniversari de l’esclat de la revolució a Tunísia que va destronar el tirà Ben Alí, el país magribí ha experimentat una jornada històrica: l’inici de les audiències públiques de la Instància de la Veritat i la Dignitat, en les que les víctimes de la dictadura han relatat les seves doloroses históries de tortures i mort. Aquest és l’únic exercici de justícia transicional posat en marxa als països de la Primavera Àrab, una fita que ha estat possible perquè Tunísia, bressol de les revoltes, és l’únic país que ha estat capaç de culminar la seva transició d’un règim totalitari a una democràcia imperfecta.

No només em van humiliar i insultar, sinó que em van fer presenciar com torturaven al meu pare”, va explicar Basma Bala’i, una militant islamista que va oferir un dels testimonis més punyents, arrencant les llàgrimes dels presents a la sala. “A tots aquells que volen el retorn de Ben Alí sota el pretext de la seguretat … jo els dic, encara ho voleu després de sentir el meu testimoni?”, va bramar davant les càmeres de la televisió pública, sacesajant la consciència de tot un poble. El calvari de Bala’i va tenir lloc a la comissària de Nabeul, on van morir en ser empalats amb una barra de metall els dos casos presentants anteriorment.

Entre dijous i divendres al vespre, una desena de víctimes han desfilat devant la tribuna instal·lada a la simbòlica seu escollida per aquestes primeres sessions, el “Club Elyssa”, propietat de l’odiada esposa de Ben Alí, i on aquest solia celebrar fastuoses recepcions. D’acord amb els principis de la justícia transicional, la Instàcia no pretén engarjolar els perpetradors dels crims de la dictadura -un càstig previst només pels casos més greus-, sino desvelar la veritat, rehabilitar moralment i econòmica les víctimes i desmantellar del tot l’antic règim.

Com van recordar numeroses víctimes, la majoria militants d’esquerra o islamistes, les violacions de drets humans no eren només responsabilitat dels agents de policia, sinó també dels metges que falsificaven les autòpsies, inventant falsos accidents o els jutges que es negaven a investigar. “No vull que [els meus agressors] siguin perseguits. Demano només que reconeguin els que van fer, que demanin perdó … i la veritat”, va reclamar Sami Brahim, presoner polític durant vuit anys. En total, la Instància ha recollit més de 65.000 dossiers amb tot tipus d’abusos, també econòmics, comesos per l’Estat en les dictadures de Bourguiba i Ben Alí, entre 1955 i 2013.

Tot i la força moral d’aquests testimonis, no està clar que provoquin la buscada catarsi col·lectiva, estimulant la reconciliació nacional. Des de la seva creació, la comissió ha estat víctima de la politització del procés i del desencant d’una part de la població amb les negatives conseqüències de la revolució. De fet, el partit al govern, Nidá Tunis, està integrat per algunes personalitats vinculades a la dictadura, i ha posat pals a les rodes del procés. Així mateix, algunes institucions estatals, com la policia, no estan col·laborant amb les investigacions, dificultant la identificació dels agressors.

Article publicat al diari ARA 20-11-2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s