Qatar, el petit emirat que volia ser potència

El menut emirat de Qatar comparteix els seus trets essencials amb les altres petromonarquies del Golf: una dictadura absolutista, un marcat conservadurisme, la possessió de grans reserves minerals, o un desenvolupament accelerat les últimes dècades gràcies a la mà d’obra estrangera barata (i sovint explotada). Tanmateix, hi ha un aspecte que la distingeix dels altres petits Estats veïns: la seva major ambició a l’escenari internacional, on vol jugar el paper d’una potència regional.

Després de rellevar el seu pare l’any 1995, l’emir Hamad bin Khalifa al-Thanni va culminar la transició iniciada als anys 70, d’una endarrerida colònia de l’Imperi Britànic a un centre econòmic de nivell mundial. L’emir va propiciar una obertura del país al món, exemplificat amb l’establiment de la primera cadena de televisió pan-àrab: Al Jazira. La cadena va revolucionar el tediós panorama mediàtic de la regió, a la vegada anticipant i promovent una era de canvis transcendentals.

Al Jazira va posar Qatar al mapa, tot multiplicant la seva influència i les ambicions del seu monarca, sustentades sobre unes ingents reserves de gas natural. El país té dos milions d’habitants, dels quals poc més d’un 10% són ciutadans nascuts al Qatar i només entre ells es reparteixen els beneficis dels seus jaciments. La resta són estrangers, ja sigui de treballadors de coll blanc vinguts d’Occident o obrers filipins i del subcontinent indi. Sobre aquesta bases, Qatar s’ha convertit en el país amb una renda per càpita més alta del món amb aproximadament 150.000 dòlars.

Des que el 1825 la dinastia al-Thani governa Qatar, la seva política exterior s’ha basat en preservar la seva independència aliant-se amb una superpotència mundial, primer va ser el Regne Unit i després els Estats Units. Actualment, és la seu de la base militar nord-americana més gran de tot l’Orient Mitjà. Probablement, sense ella, Washington no hauria pogut lliurar les guerres de l’Iraq i l’Afganistan després de l’11-S.

Posició independent

La seva aliança amb els EUA no li ha impedit mantenir bones relacions amb alguns dels seus adversaris, com l’Iran. A més, fins fa poc, també era un dels pocs Estats àrabs en comptar amb una línia directa amb Tel Aviv. La seva posició independent li ha permès jugar un paper de mediador en alguns conflictes, com el de Darfur. És a Doha, la capital, on Khartum i els rebels van signar l’acord de pau vigent, i també on el govern afganès i els talibans s’han assegut a la taula de negociacions.

Amb l’eclosió de les Primaveres Àrabs, va sentir que s’obria una oportunitat única per ampliar la seva influència. L’antic ordre trontollava, nous actors van aparèixer en escena, i Qatar va oferir-los el seu suport immediat amb l’objectiu de guanyar nous aliats pel futur. Això volia dir, donar suport als rebels libis, als Germans Musulmans a Egipte, o a les milícies sirianes de l’oposició al règim de Baixar al-Assad. “Aquesta política respon a una visió pragmàtica i no pas ideològica. Qatar va apostar pels que creia que eren cavalls guanyadors, no perquè la seva ideologia fos islamista”, sostè Georges Fahmi, investigador del Think Tank Carnegie Endowment.

L’emir al-Thani va poder adoptar aquesta política perquè no havia de témer cap revolta dins les seves fronteres. A l’emirat ni tan sols s’ha registrat una major efervescència política els darrers anys, com sí que ha succeït a l’Aràbia Saudita. Ara bé, el monarca no deixa passar cap desafiament al seu poder, com va poder comprovar el poeta Mohamed al-Ajami, condemnat a 15 anys de presó per criticar l’emir.

L’exposició del Mundial de futbol

En l’àmbit econòmic, Qatar també juga fort. El seu projecte estrella és la celebració de la Copa del Món l’any 2022. Tanmateix, aquesta major visibilitat també comporta un major escrutini. La premsa internacional ha suggerit que la seva nominació va ser fruit dels soborns i ha exposat les duríssimes condicions dels treballadors que construeixen els nous estadis. “Els migrants continuen patint serioses violacions dels seus drets, incloent el treball forçat i les restriccions arbitràries al dret a abandonar Qatar, exposant-los a l’explotació i abús dels seus patrons”, sentencia un informa de Human Rights Watch.

Article publicat al 19-07-2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s