Una nova protesta social sacseja Tunísia

IMG_8772

Protesta davant la seu del govern regional de Kaserine

Cinc anys després, la mort d’un jove desesperat al centre del país ha tornat a servir de detonant per una onada de protestes a Tunísia, bressol de la primavera àrab i única democràcia de la regió. Després d’una escalada en la magnitud dels enfrontaments entre la policia i joves aturats que exigeixen llocs de feina, i que ja s’han saldat amb un policia mort i desenes de manifestants ferits, el govern va decretar ahir el toc de queda a totes les províncies del país magribí entre les 20.00 i les 5.00 del matí.

Les mobilitzacions, les més intenses des de la caiguda del dictador Ben Ali, van iniciar-se fa una setmana a la província de Kaserin arran de la mort de Ridha Yahyaoui, un jove aturat que es va electrocutar en pujar a un pal d’electricitat en el transcurs d’una manifestació reclamant treball al Govern. L’atur juvenil és una autèntica xacra, ja que el percentatge de menors de 35 anys sense feina voreja el 50%.

A poc a poc, les manifestacions, sovint reprimides per les forces de seguretat amb gasos lacrimògens amb bales de goma, s’han estenent com una taca d’oli per la resta del país, incloses algunes de les principals ciutats, com Sfax o Susa. En el suburbi de la capital d’Eltadamon, grups d’encaputxats van saquejar diversos comerços i van calar foc a una comissaria de policia, la tercera en ser víctima de les flames en les últimes 24 hores. La passada nit, les forces de seguretat van arrestar 16 persones a l’àrea metropolitana de Tunís, segons el ministeri de l’Interior.

El primer ministre, Habib Essid, va interrompre ahir la seva gira europea per a retornar cap a Tunísia. De moment, l’Executiu ha intentat apaivagar els ànims dels manifestants. Després de la celebració un Consell de Ministres, ha promès proporcionar nous llocs de treball o ajudes socials a 6.000 joves de les zones més deprimides del país, així com la posada en marxa de nous plans de desenvolupament regional. Amb uns arques públiques més aviat buides, el Govern podrà comptar amb uns 1.000 milions d’euros d’ajudes ofert ahir pel president francès, François Hollande.

En un discurs dirigit a la nació, el veterà president Beji Caïd Essebsi va mostrar-se comprensiu amb el malestar dels joves aturats, però no va oferir solucions. “Vam rebre el país en una situació econòmica crítica”, es va justificar. A més, reprenent una clàssica propensió de les autocràcies àrabs, va assegurar que hi havia una mà negra darrera les protestes. En la mateixa línia, el portantveu del ministeri de l’Interior, Walid Louguini, va assegurar que els moviments jihadistes planegen aprofitar la inestabilitat per cometre atemptats. Durant els últims mesos, Tunísia ja ha patit tres greus atemptats a mans del Daesh (acrònim en àrab de l’autodenominat Estat Islàmic).

Per la seva banda, l’expresident Moncef Marzuki, el primer elegit democràticament i ara a l’oposició, va demanar la formació d’un govern d’unitat nacional. “La transició va tenir èxit en la seva part política, però no en l’econòmica. Tenim un Govern que aplica les mateixes polítiques neoliberals de l’era Ben Ali sota els dictats de l’FMI. I els resultats són iguals: atur i pobresa”, explica Munir Essid, un dels responsables de Fòrum Tunisià pels Drets Econòmics i Socials.

La marginació del centre

Tunísia no pateix de centralisme, sinó més aviat el contrari. La zona costanera és la més desenvolupada, i les regions centrals, com Kaserine i Sidi Buzid, són les més pobres. Amb una llarga tradició de revoltes, ja des de l’època dels romans, la dictadura de Ben Alí va castigar-les amb una manca d’inversiones públiques. Les xifres parlen per sí soles: l’atur a Kasrine és de prop del 30%, més del doble que la mitja nacional, l’analfabetisme, ascendeix al 32%, per un 12% de la resta del país, i la població amb accés a l’aigua potable és només del 50%. Sense infraestructures públiques, i marginada per l’Estat, el sector privat és molt feble, incapaç de proporcionar suficients llocs de treball a una joventut airada.

Així doncs, no és d’extranyar que les primeres mobilitzacions contra el règim de Ben Ali fossin el 2008 a Gafsa, la regió minera que fa frontera amb Sidi Buzid, on es va immolar Mohamed Buazizi el 2011 desencadenant la revolució, i amb Kasrine, la província que irradia a la resta del país aires de revolta des de fa una setmana.

Article publicat a l’ARA el 23-01-2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s