“La manca de cultura religiosa ha facilitat la penetració del gihadisme a Tunísia

Photo_RicardEntrevista a Sergio Altuna

Segons un informe de la consultora The Solfan Group, la xifra de voluntaris tunisians que s’han allistat per anar a lluitar a Síria i l’Iraq des de 2012 ja s’apropa a les 6.000 persones, el que converteix a aquest petit país magribí en una de les principals pedreres de l’autodenominat Estat Islàmic. Per exemple, altres països amb un major nombre de població, com el Marroc o Aràbia Saudita, han aportat menys combatents.

La prominència de Tunísia en els circuits jihadistes és tota una sorpresa, ja que és el país àrab en què la religió juga un menor paper en la vida pública. Per intentar explicar aquesta paradoxa, la Directa ha conversat amb l’analista Sergio Altuna, un jove originari de Logronyo especialitzat en temes de seguretat i resident a Tunis des de fa cinc anys.

-¿Com s’explica aquest volum d’emigració cap a Síria i l’Iraq?

La qüestió és complicara. Per explicar aquest fenomen és necessari analitzar múltiples factors. De fet, alguns dels motius presents aquí són compartits amb altres països de la regió. Però altres no ho són. En primer lloc, després de la revolució es va produir una amnistia de centenars de presos jihadistes vinculats a Al-Qaida. Així mateix, el primer govern post-revolucionari va intentar integrar a l’islamisme més radical en el joc polític democràtic. Els nous governants havien estat represaliats durant el règim de Ben Ali i no volien ser etiquetats com lliberticides i repressors, sinó que van adoptar un enfocament integrador per tots els corrents de pensament. Per aquesta raó, grups radicals com Ansar al-Sharia van poder construir lliurement unes potents xarxes socials cimentades sobre el control de mesquites, el control d’espais públics, la prestació de serveis socials, etc, alhora que orientaven part dels seus esforços a l’enviament de voluntaris a zones de conflicte. A més, l’islamisme en general, però també la seva vessant salafista gihadista, es van beneficiar d’una certa simpatia per part de la població al tractar-se del grup més reprimit per la dictadura.

-Com afecta el context socioeconòmic?

És important. Tunísia té un greu problema d’atur juvenil. Milers de joves, molts d’ells amb títols universitaris, senten que el futur no els ofereix cap expectativa. En canvi, els grups jihadistes tenen la capacitat d’oferir una feina, una causa, la possibilitat de ser algú a la vida.

-Aquests factors estan també presents en altres països àrabs. Quin és l’exclusiu de Tunísia?

La manca de cultura religiosa d’una part important de la població, sobretot la joventut. La voluntat d’eradicar l’islam de la vida pública i el fet d’haver imposat una religió d’Estat durant l’època Ben Aí provoca que molts joves no tinguin cap tipus de formació religiosa, cosa que facilita el camí als grups que fan una lectura esbiaixada de l’Alcorà per justificar la violència. En altres països, com Egipte, l’existència de moviments ultraconservadors no jihadistes ha permès absorbir una renovada necessitat de religiositat I ha esmorteït l’impacte d’aquesta nova onada de fonamentalisme violent. A Tunísia, els jihadistes tenien el camp lliure.

-El seu principal competidor en l’esfera islamista és el partit Ennahda. Quin ha estat el seu paper davant l’ascens del gihadisme?

Fins a finals del 2012, després de l’atac a l’ambaixada nord-americana, el govern liderat per Ennahda no va atorgar a l’amenaça gihadista massa importància. Alguns crítics consideren que és per afinitat ideològica, però no és així. Ennahda és un dels partits islamistes més moderats de la regió. Precisament, el fet que en la societat tunisiana l’islamisme sigui minoritari i que Ennahda hagi acceptat l’estat laic també explica que molts joves s’anessin a Síria a lluitar. En altres països preferien quedar-al seu país, la consecució de l’Estat islàmic es veia a l’abast de la mà, mentre que a Tunísia era una quimera.

-La existència d’un veí com Líbia sumit en el caos no ajuda, suposo. Què et sembla l’acord de pau patrocinat per l’ONU?

No està gens clar que aquest acord compti amb legitimitat suficient a Líbia, ja que es veu com una imposició estrangera -d’on procedeixen tant el seu reconeixement prematur com la major part dels seus suports-, i al país les ingerències de fora són percebudes amb recel . La urgència i la manca de suports amb la qual neix aquest acord poden fer que acabi per esdevenir un tercer govern en comptes de reemplaçar -com és el seu objectiu- als dos governs actualment existents. Les properes setmanes seran claus per veure com es posicionen enfront de l’acord personalitats clau com el muftí, el general Hafter, Ibrahim Jadhran i les seves brigades federalistes per a la protecció de les instal·lacions petrolíferes, etc. La major part dels desafiaments als quals el país s’haurà d’enfrontar a curt i mig termini, com la desmobilització de les milícies, requeriran acords de base àmplia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s