De la Primavera Àrab a la confusió europea

Per la seva condició d’inesperades i profundament transformadores, les anomenades “Primaveres Àrabs” van deixar descol·locats tots els actors amb un pes important a la regió. La Unió Europea, amb la seva complexa naturalesa institucional, no va ser una excepció. El resultat d’aquesta confusió envers una regió en plena ebullició ha estat el retorn a uns enfocs més nacionals que no pas paneuropeus. La vocació regional del procés de Barcelona sembla avui més llunyana que mai.

L’esclat de les revoltes el 2011 va arribar en un mal moment per a una Unió Europea que patia doble crisis: la de l’euro i la del seu model d’integració, qûestionat per les demandes de re-nacionalització d’algunes polítiques comunes. L’entorn empenyia la Unió cap a un període d’introspecció. I això malgrat que la UE tot just estrenava un nou disseny institucional dins la seva política exterior recollit al Tractat de Lisboa, i que li havia d’aportar noves eines d’actuació.

“La reacció inicial de les autoritats europees fou més aviat tecnocràtica, basada en la posada en marxa d’instruments de cooperació tècnics, més que no pas en l’elaboració d’una visió estratègica de llarg recorregut”, sosté Pol Morillas, un investigador del CIDOB especialitzat en les relacions euro-mediterrànies. La UE va aprovar la creació de diversos programes destinats a assistir el processos de transició a la democràcia, com la Civil Society Facility, que tenia com a objectiu reforçar les societats civils àrabs.

Tanmateix, aviat es va fer palès que no tots els països s’encaminaven cap a processos de transició. Abans del 2011 era possible elaborar una política d’abast regional coherent, ja que, tot i les seves diferències, les autocràcies àrabs tenien nombrosos punts en comú. La UE i els EUA s’enfrontaven bàsicament a un dilema, el d’escollir entre el foment de la llibertat o de l’estabilitat. I fou aquesta darrera opció fou la que es va imposar. Occident va privilegiar comptar amb socis fiables que controlessin les fronteres i garantissin el subministrament de combustibles.

Després de les “Primaveres Àrabs”, però, els dilemes es van multiplicar. Fins i tot Washington, que no patia unes crisis tan profundes, es va mostrar incapaç d’aplicar una política sòl·lida i coherent al món àrab. “Obama no té realment una política per a la regió”, va sentenciar l’analista Shadi Hamid en un assaig del think tank Brookings. A més, per complicar el panorama, altres actors, com Turquia, les petromonarquies del Golf Pèrsic o Rússia, van aprofitar la conjuntura per augmentar la seva influència a la regió.

De seguida es va posar de manifest que la nova arquitectura institucional europea no comportaria realment una presa de posicions comunes. A la crisis Líbia, França i Gran Bretanya van optar per assumir un rol protagonista liderant una intervenció bèl·lica, enlloc de sotmetre’s al farragós procés de buscar un difícil consens entre els 27 estats membres. Alemanya es va refugiar en la seu tradicional pacifisme. Uns mesos després, a la votació sobre l’entrada de Palestina a l’ONU, les tres gran potències europees tornaven a mostrar les seves divergències, adoptant cadascuna una posició diferent.

Finalment, la UE va reaccionar creant la figura del Representant Especial pel Mediterrani, que recauria en el diplomàtic espanyol Bernardino León. D’un enfoc regional, es va passar a un de diferenciat per a cada país. A les tradicionals polítiques de concessió d’ajudes financeres i tractats comercials, es va afegir una tasca de mediació en diversos conflictes polítics. L’empresa va ser exitosa a Tunísia, on els 27 van estimular el diàleg nacional. En canvi, va fracassar a Líbia i sobretot a Egipte, on León va jugar un paper destacat en les converses entre el govern islamista i l’oposició previ al cop d’Estat del 2013.

Amb la figura del Representant Especial vacant des de fa més d’un any, no està gens clar cap a on es dirigeix la política mediterrània de la UE. La incapacitat de Brussel·les d’intervenir davant “Primaveres Àrabs” torna a plantejar una vella pregunta: podrà tenir mai la UE una política exterior eficaç si no es converteix en un Estat únic?

Article publicat al diari ARA el dia 20-11-2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s