Oman, la “Suïssa” d’Orient Mitjà

Una foto del sultan Qabús a l'entrada del suq de Muscat

Una foto del sultan Qabús a l’entrada del suq de Muscat

Muscat.-Mentre el sol s’amaga rere les muntanyes, mitja dotzena de turistes posen por una foto de grup davant la tanca metàl·lica que protegeix el llampant palau presidencial del sultà d’Oman, situat només uns metres més enllà. La presència policial és mínima en tot el complex, i els pocs agents presents mostren una actitud distesa. Aquesta postal és inèdita avui en qualsevol altre país del Pròxim Orient, una regió martiritzada per guerres civils, sagnants contrarevolucions i l’assot del jihadisme. Amb quatre milions d’habitants i en un territori de la mida d’Itàlia, Oman és una illa de calma en un mar de conflictes.

És per aquesta estabilitat política, per la seva neutralitat al tauler geoestratègic regional i pel seu benestar econòmic que el país àrab s’ha guanyat el sobrenom de la Suïssa del Pròxim Orient. En bona part, aquesta privilegiada situació s’ha d’agrair al seu líder, el sultà Qaboos bin Said, autèntic pare de l’Oman modern. Quan el mandatari va agafar les regnes del país el 1970, era un dels més endarrerits del món, sense una xarxa de carreteres, i hi estaven prohibits alguns estris bàsics de la vida moderna, com la ràdio. Avui figura entre els països amb un índex de desenvolupament humà elevat, segons l’ONU.

“La meva era una família de pescadors, com la de la majoria dels habitants de la costa. Dúiem una vida molt humil. El país ha canviat molt”, recorda Fadel Abderazzi, un beduí de mitjana edat originari d’una petita ciutat a l’estret d’Ormuz que es guanya la vida fent excursions per als turistes. Als anys 80, el sultà Qaboos va seleccionar els estudiants més brillants de cada poble i ciutat, i els va pagar els estudis a l’estranger. Calia construir un país modern des de zero.

Esclar que tot això no hauria sigut possible sense el descobriment dels jaciments petrolífers i l’existència d’una mà d’obra barata provinent del subcontinent indi. Prop de la meitat dels habitants del país són immigrants, la gran majoria originaris de països pròxims del Tercer Món, com el Pakistan, l’Índia i Bangla Desh. El sou dels immigrants que treballen a la construcció és de només 125 euros al mes, i no tenen dret a cap prestació social, inclosa la sanitat pública.

PETROMONARQUIA PECULIAR

I és que, com Qatar i l’Aràbia Saudita, el sultanat d’Oman no deixa de ser una petromonarquia del golf Pèrsic. Ara bé, el país presenta una sèrie de peculiaritats que el distingeixen dels seus veïns. No és casualitat que a Masqat no hi hagi ni tan sols un dels flamants gratacels que poblen els altres emirats. Al sultà Qaboos li preocupa preservar la identitat pròpia del país, que en el seu cor té l’ibadisme, una religió majoritària i tercera branca de l’islam, molt menys coneguda que la sunnita i la xiïta. Amb més de 1.300 anys d’història, l’ibadisme, present només a Oman, Zanzíbar i de manera marginal al Magrib, es caracteritza per escollir els imams a través del consens de la comunitat.

L’existència d’aquesta escola de pensament explica que, tot i que és un país de moral conservadora, les minories tenen plena llibertat de culte. “A diferència d’altres països de la regió, aquí no tenim problemes per practicar la nostra religió. Hi ha temples hindús per tot arreu”, afirma l’Aabheer, un veterà emprenedor indi que fa més de 15 anys que viu al país àrab. La tolerància d’Oman, un país abocat al mar, s’explica també per la seva llarga història de contactes amb altres cultures. No en va, la gastronomia tradicional del país és una fusió de plats àrabs i indis, i alguns dels seus dialectes inclouen una profusió de mots de les llengües persa, índia, suahili i balutxi.

Per tot això, Oman s’ha lliurat de caure en l’espiral d’odis sectaris que afecta bona part dels països del Pròxim Orient. També hi influeix la cautelosa política exterior del sultà Qaboos. Conscient dels seus limitats recursos, Masqat ha apostat per mantenir bones relacions amb els seus ambiciosos veïns, la qual cosa requereix sovint un complex joc d’equilibris. Oman és l’únic país àrab del Golf que manté unes bones relacions amb l’Iran. De fet, va ser a la capital del país on es van reunir de manera secreta representants de Washington i Teheran per desencallar les negociacions sobre el programa nuclear iranià. El mes passat Oman va tornar a fer gala de la seva històrica neutralitat en no sumar-se a la coalició de països àrabs liderada per l’Aràbia Saudita que duu a terme una campanya d’atacs aeris al Iemen contra les milícies houthis, aliades de l’Iran.

Tot i que té una notable estabilitat política, Oman no es va lliurar de l’onada de protestes populars coneguda com a Primavera Àrab, que es va desencadenar el 2011. A diferència d’altres països, les manifestacions, de volum modest i concentrades sobretot en un parell de regions, demanaven reformes i no la caiguda del règim. El sultà Qaboos va reaccionar de manera immediata: va remodelar el seu govern, va oferir 50.000 llocs de treball públics per a joves aturats i va reprimir els líders de les protestes.

EL RELLEU QUE S’ACOSTA

Malgrat que és capaç de desactivar les protestes, el règim afronta reptes a llarg termini. “Els joves se senten menys en deute amb el sultà, i una societat civil cada cop més activa es queixa de les mancances de l’estat construït el 1970”, sosté Marc Valeri, un investigador del think tankCarnegie Endowment. Valeri alerta que les reserves de petroli s’estan exhaurint, i que els canvis socioeconòmics que ha experimentat el país fan que el model actual no sigui sostenible.

Oman té el règim més personalista del món àrab. No en va, el sultà Qaboos acapara els càrrecs de cap d’estat, primer ministre, ministre de Defensa, d’Exteriors i de Finances. A més, la festa nacional és el dia del seu aniversari. Així, doncs, no és d’estranyar que, malalt de càncer i sense descendència, la seva successió susciti inquietud al país. D’acord amb la llei bàsica del 1996, tres dies després de la mort del septuagenari sultà s’haurà de reunir un consell format per diversos membres de la seva família amb la finalitat de consensuar el nom de l’hereu, sempre de la mateixa dinastia. En cas que no s’arribi a un acord, s’obrirà un sobre segellat per Qaboos que conté la seva elecció per a un successor, un toc stendhalià per a un país que no ha perdut encara el seu misteri.

Article publicat a l’ARA el dia 19-04-2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s