L’autoritat i la religió, línees vermelles de l’humor àrab

cartoon 1

Una vinyeta de Mohamed Qandil a Madamasr: “Imatge de la felicitat del poble egipci”.

El Caire.-El sentit de l’humor és un dels trets que més bé reflecteix el caràcter d’un poble. Per això, sovint es diu que fins que un estranger no entén els acudits d’una societat no està plenament integrat en la seva cultura. Ara bé, hi ha patrons que són universals, com per exemple la mofa a l’autoritat. Milions de persones de països diversos s’han rebentat de riure amb les paròdies d’empresaris i militars de Buster Keaton i Charles Chaplin. Aquesta és sempre una tasca arriscada, sobretot en fèrries dictadures com les que predominen al món àrab.

“Les línies vermelles per als humoristes àrabs són els líders polítics i la religió”, sosté Raixa Abdul·lah, professora de comunicació a la Universitat Americana del Caire. “En cada país, els límits són diferents, però hi ha punts en comú com les autoritats religioses oficials, ja siguin cristianes o musulmanes”, apunta l’arabista Mónica Carrión, de la Fundación Al-Fanar. Així, doncs, còmics i ninotaires han d’afilar el seu enginy i recórrer al doble sentit i a la més fina ironia per driblar la censura.

Amb l’arribada de la Primavera Àrab, la maquinària repressiva de diversos Estats de la regió es va veure debilitada, i va obrir nous espais de llibertat per als humoristes. Tanmateix, amb l’excepció de Tunísia, el triomf de les forces contrarevolucionàries ha tornat a imposar les antigues restriccions, a vegades fins i tot ampliades. A l’Iraq també es va viure un renaixement de la sàtira després de la caiguda del règim de Saddam Hussein. Però el 2006, amb l’assassinat del còmic i actor Walid Hassan, que es mofava tant dels EUA com de les milícies xiïtes i sunnites, es van fer evidents els nous perills que assetjaven els que s’atrevissin a parodiar els nous poders.

De la poesia a les vinyetes

Un dels principals vehicles de l’humor són les vinyetes satíriques, que compten amb una gran tradició i influència al món àrab. Per exemple, a Egipte la primera registrada data de l’any 1880. “El seu impacte cultural al Pròxim Orient és més gran que a Occident. És difícil imaginar que un dibuix ocupi un lloc prominent a la portada d’un diari dels EUA o Europa”, comenta Jonathan Guyer, editor i investigador especialitzat en els còmics al Pròxim Orient. Abans de l’aparició de la premsa i des de temps immemorials, un dels canals més potents de l’humor va ser la poesia. “És amb aquest art amb què s’ha expressat més bé l’enginy del poble àrab a través de la història. La poesia és per als àrabs el mateix que l’arquitectura per a l’antiga Grècia”, opina Marius Deeb, professor libanès de la Universitat Johns Hopkins.

En els últims anys, la figura còmica més influent del món àrab ha sigut probablement el presentador de televisió egipci Bassem Youssef. Conegut com el Jon Stewart àrab perquè s’inspira en l’humorista satíric nord-americà, el seu xou Al-Barnameg va travessar les fronteres d’Egipte i va atreure milions de fans de la regió sencera. Sempre àcid en la seva crítica als Germans Musulmans i als imams ultraconservadors, el cim de la seva popularitat va arribar durant l’any de govern del rais Mohammed Mursi. Tanmateix, amb la implantació del règim militar sorgit del cop d’estat del 2013, va haver de retirar-se a causa de les pressions del govern havent enregistrat només tres programes.

Anonimat contra les restriccions

“El marge per a la burla s’ha reduït a Egipte de manera dramàtica. I no només respecte al període de govern de Mursi, quan les mofes al president eren habituals als mitjans, sinó fins i tot durant l’última fase de l’era Mubàrak, en què es va produir una certa liberalització”, declara Guyer. La majoria dels ninotaires egipcis mantenen una actitud deferent respecte al president, al qual dibuixen de manera realista. Una de les excepcions és Andil, segons Guyer, el millor autor d’una nova generació més rebel.

Tanmateix, l’humor sempre acaba filtrant-se entre les escletxes que deixa la censura en forma d’acudits anònims. El sentit de l’humor del poble egipci és ben conegut a tota la regió, considerat un antídot per suportar la dura vida diària en un país pobre i superpoblat. Cap dels autòcrates que l’han governat s’ha pogut deslliurar de la seva mala bava. “No us puc explicar cap dels vint acudits d’aquell taxista perquè un de sol serviria per enviar-me a la presó. I no sé per què, si la majoria d’egipcis els saben i els fan circular”, va escriure Khaled al-Khamissi en el seu bestseller Taxi, que recull les seves converses amb els taxistes del Caire.

Article publicat el dia 12-01-2015 al diari ARA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s