Turquia topa amb Egipte pel lideratge regional

El Caire.-L’ambició de Recep Tayyip Erdogan sembla que no té límits. Amb la presidència de Turquia potser no en tindrà prou.  Gran admirador de l’Imperi Otomà, quan Istanbul va arribar a controlar un territori que s’estenia des de l’Iraq fins a Algèria, Erdogan sembla que vol convertir-se en el nou sultà. No en va, la reorientació de la seva política exterior cap al Pròxim Orient, quan abans mirava a Europa, té com a objectiu tornar a convertir Turquia en el poder hegemònic a la regió. És el que els analistes anomenen neootomanisme. No obstant, Erdogan ha topat amb el mateix adversari que el sultà Mahmud II a mitjans del segle XIX: un desafiant cabdill militar que governa Egipte. És a dir, Abdel Fattah al-Sissi, elegit president de la nació àrab al maig. Tossut i llengut, el mandatari turc ha carregat més d’un cop contra Al-Sissi. Fa poc el va titllar de “tirà”.

El cop d’estat al Caire

Les tensions entre Turquia i Egipte no només responen a la pugna per ser el poder hegemònic al Pròxim Orient, sinó que són també una qüestió ideològica. Erdogan va segellar una aliança estratègica amb el primer president electe d’Egipte, Mohammed Mursi, amb qui compartia la mateixa ideologia islamista i la intenció de forjar un eix regional independent dels Estats Units i alternatiu al liderat per l’Iran. Però el cop d’estat d’Al-Sissi va frustrar els plans del líder turc i va desfermar la seva ira. Turquia va ser un dels estats que va condemnar amb més contundència el cop. Des de llavors, Erdogan no ha deixat de fustigar el nou règim egipci. Exasperades, les autoritats egípcies van expulsar l’ambaixador turc del Caire al novembre i Ankara hi va respondre amb la mateixa mesura.

El conflicte de Gaza

L’escenari on s’ha fet més evident la topada entre les dues potències regionals ha sigut la franja de Gaza. Després del cop, Egipte ha intentat escanyar Hamàs, la milícia que controla la franja, ja que té uns forts vincles orgànics amb el partit de Mursi, els Germans Musulmans. El Caire, mediador central entre israelians i palestins des de la Segona Intifada, va presentar una proposta de pau que Hamàs va rebutjar. I Erdogan va aprofitar les seves bones relacions amb Hamàs per intentar ocupar el buit deixat temporalment per Egipte. Tanmateix, sense frontera amb Gaza i enfrontada amb Israel, l’intent de Turquia no va fructificar. Després d’un viratge en el seu enfocament, Egipte va recuperar la centralitat de la mediació i ha aconseguit que israelians i palestins enviessin negociadors al Caire.

Relació pragmàtica amb Rouhani

Històricament, l’Iran ha sigut l’altre gran adversari dels turcs en la competició per l’hegemonia regional. Tanmateix, durant els últims anys, i sobretot arran de l’ascens a la presidència del país del moderat Hassan Rouhani, les relacions han millorat. A diferència del que passa amb Egipte, Erdogan ha optat per un enfocament pragmàtic, i no ha fet casus belli del xoc frontal d’interessos a Síria, on Teheran dóna suport a Baixar al-Assad i Ankara als rebels. L’altre país en sintonia amb Turquia és Qatar, que també tenia una estreta aliança amb Mursi i que ha col·laborat amb Erdogan a Síria.

Article publicat al diari ARA el dia 11-08-2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s