La unitat, assignatura pendent de l’oposició argeliana

Cartells d'Ali Benflis al centre d'Alger

Cartells d’Ali Benflis al centre d’Alger

Alger.-Alí Benflis, l’únic rival d’envergadura del president Abdelaziz Bouteflika a les eleccions presidencials del passat dijous a Algèria, no perd el temps. Tot just uns minuts després de saber-se la seva abultada derrota, que atribueix a un frau massiu en favor del raïs, el veterà polític va proposar liderar una plataforma que agrupi els diversos moviments d’oposició al règim algerià, amb un llarg historial de lluites intestines. De l’èxit d’aquesta empresa, així com de la consciència per part del règim d’introduir reformes per a neutralitzar un descontentament creixent, dependrà el futur d’un país esdevingut clau per Espanya i la Unió Europea gràcies a les seves ingents reserves d’hidrocarburs.

“No crec que Benflis pugui realment erigir-se en una figura que aglutini a l’oposició, independentment del resultat de les eleccions”, sosté Nordine Azzouz, periodista polític del diari Reporters. Benflis, de 69 anys, és un ex líder del FLN, el partit que va liderar la lluita per la indepedència i que ha dominat la vida política del país les darreres cinc dècades en aliança amb l’exèrcit. Primer ministre entre els anys 2000 i 2003, va dimitir després d’un enfrontament personal amb Bouteflika, a qui va retar a les presidencials del 2004.

Després d’haver desaparegut de la vida política durant una dècada sencera, el veterà polític va reaparéixer uns mesos abans de les eleccions per erigir-se en el candidat de consens a la successió de Bouteflika. Un cop es va saber que el raïs es presentava a la reelecció, l’ex primer ministre va accentuar els seus gestos cap a l’oposició. “Benflis és l’altra cara d’una mateixa moneda”, sosté Ramdhan, un comerciant que no creu que el veterà polític pugui encarnar les aspiracions de canvi de la societat, molt especialment dels joves menors de 25 anys, que sumen prop del 50% de la població.

Més enllà del FLN, el panorama polític algerià està marcat per la fragmentació. Un reguitzell de partits, alguns d’ells formats entorn d’una personalitat política per a promoure la seva carrera política, competeixen en un marc de manca de llibertats i manipulació electoral, subjectes sempre a la temptació de la cooptació per part del règim. “Els partits estan burocratitzats i no hi ha democràcia interna. No han estat capaços de canalitzar la dissidència. Alguns són simplement un logo”, apunta Azzouz.

És en aquest context de desafecció envers els partits establerts que sorgeix el moviment social Barakat (prou!) els darrers mesos com a rebuig de la candidatura de Bouteflika. Format per intel·lectuals i periodistes, sorgit de sectors de la classe mitjana, Barakat ha trencat el tabú de manifestar-se de forma clara i directa contra el president. “De moment, la seva capacitat de mobilització és molt limitada. Les seves manfistacions no han superat uns pocs centenars de persones. Ara bé, si el règim s’entesta a reprimir-lo, pot convertir-se realment en el portantveu del malestar popular”, sosté Louisa Dris-Aït, professora de Ciències Polítiques de la Universitat d’Alger.

Sens dubte, el principal focus d’oposició al règim se situa a la Cabília, una regió de majoria amazigh amb un llarg historial de rebel·lions contra l’Estat central per la seva política d’arabització i marginació de la llengua amaziga. Els dies previs a les eleccions, el Reagrupament per la Cultura i la Democràcia, un partit històric de tendència social-demòcrata, va organitzar manifestacions a la Cabília que van reunir a milers de persones. “El seu èxit és conjuntural. Durant els últims anys, ha pres decisions desastroses, ja que durant un temps va formar part de l’aliança de partits del FLN”, explica Azzouz.

El mateix es pot dir del Moviment Social per la Pau (MSP), que junt amb el RCD ha liderat la coalició de partits que apel·lava al boicot, i se senten reivindicats per la taxa de participació, que situen entorn el 20%, si bé la oficial és del 51%. D’ideologia moderada, el MSP és el principal partit islamista legal, i sempre s’ha desmarcat de la violència. De fet, durant els anys de plom de la guerra civil, l’islamisme radical va assessinar nombrosos dels seus dirigents. El seu principal competidor dins l’espectre islamista és el FIS, il·legalitzat després del cop d’Estat que va seguir la seva victòria del 1990 a les primeres eleccions lliures del país. “A causa de la violència extrema de la guerra civil, els islamistes han perdut molt suport entre la població. Ara bé, si juga bé les seves cartes, el MSP té ara camp per córrer”, comenta Dris-Aït. Més enllà de pronòstics sobre percentatges, tots els analistes coincideixen que per a propiciar un canvi polític sustantiu, l’oposició ha d’unir-se.

Article publicat a l’ARA el dia 21-04-2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s