Les ambicions regionals d’Aràbia Saudita

El Caire.-Desde la llegendària reunió entre el president Franklin D. Roosevelt i el rei Ibn Saud a bord d’un vaixell de guerra l’any 1945, els EUA i l’Aràbia Saudita han mantingut una estreta aliança que ha garantit la seguretat del país àrab a canvi del fluxe ininterromput de petroli als EUA. No obstant, la relació entre aquests dos aliats tradicionals s’ha refredat durant els darrers anys, una situació a la que el president Obama va intentar posar remei ahir amb un viatge a Riad després de culminar al Vaticà la seva gira europea.

Les diferències amb els EUA

La visita d’Obama va prolongar-se només unes hores, que aprofità per entrevistar-se amb el rei Abdal·là. El seu objectiu era apropar posicions en els dos assumptes que enverinen les relaciones entre ambdós països: el dossier nuclear iranià i el conflicte sirià. Tots dos temes estan íntimament relacionats, ja que són claus per a determinar l’equilibri geostratègic entre els principals actors del Golf Pèrsic.

“L’acord provisional entre els EUA i l’Iran sobre la qüestió nuclear va causar una gran preocupació a Riad pel temor de ser reemplaçat per Teheran com a soci regional de Washington”, explica Trita Parsi, un analista d’origen iranià. Per la seva potència militar i demogràfica, l’Iran és l’únic país capaç de competir amb l’Aràbia Saudita per controlar una regió molt rica en recursos minerals. La resta de països del Golf són petites monarquies àrabs, com Kuwait, Bahrein o Oman.

 

Una política exterior independent

Les relacions entre Washington i Riad van començar a trontollar en esclatar la Primavera Àrab, i sobretot a arrel de la Revolució Egípcia. El fet que els EUA deixessin caure l’ex dictador egipci Hosni Mubarak, un antic i lleial aliat, va provocar calfreds entre la família reial saudita. El rei Abdal·là va arribar a la conclusió que no podia confiar en Obama per garantir la seva supervivència, i va dissenyar una nova política exterior, més ambiciosa i independent de Washington. Interessats en reduir la seva implicació a l’Orient Mitjà, i més a prop de l’autosuficiència energètica gràcies a l’extracció de gas a través del “fracking”, els EUA no va fer res per evitar el distanciament del seu aliat.

El gir polític saudita va incloure una aposta per rearmar el seu exèrcit, sofocar amb els seus propis tancs la rebel·lió democràtica a Bahrein, i assumir un paper central en el suport material a l’oposició siriana. Fins ara, l’administració Obama ha fet cas omís de les peticions saudites per a què enviï armament potent als rebels sirians, que les darreres setmanes han patit notables revesos al camp de batalla. A la cimera de la Lliga Àrab d’aquesta setmana, el príncep Salman bin Abdulaziz va denunciar que la comunitat internacional havía “traït” el poble sirià. No obstant, atèsa la creixent ascendència de les milícies jihadistes, sembla improbable que Obama accedeixi als desitjos dels seus anfitrions saudites.

La rivalitat amb Qatar

La política assertiva de Riad també l’ha enemistat també amb Qatar, un petit i ric emirat veí amb grans ambicions geostratègiques. Com va succeir amb Washington, l’esclat de les larvades desavinences entre ambdós països també va estar motivat per Egipte. Qatar va segellar aliança amb els Germans Musulmans el 2011 que va disgustar l’Aràbia Saudita. L’entesa que pretenia unir la riquesa de l’emirat amb el poder militar i demogràfic d’Egipte per adquirir una major influència al tauler regional.

Tot i compartir una visió conservadora de l’Islam, per a la monarquia saudita els Germans Musulmans són un enemic mortal. La cofradia és l’únic grup polític ben organitzat i amb una estructura transnacional al Món Àrab. Per això, es vist com una seriosa amenaça per la família reial saudita, que va donar un ple suport al cop d’Estat que va deposar Mursi. Junt amb Kuwait i Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita ha enviat una ajuda financera a les noves autoritats egípcies valorada en més 14.000 milions de dólars.

Tot i haver-se agafat els dits a Egipte i haver rebut fortes pressions per part dels seus veïns, Qatar no ha reconsiderat la seva aliança amb els Germans Musulmans, i ha donat asil a alguns dels seus líders després del cop d’Estat, la qual cosa ha infuriat tant als dirigents saudites com al propi govern egipci.

Una unió política frustrada.

El passat mes de desembre Aràbia Saudita va presentar un ambiciós projecte d’unió econòmica i política als membres del Consell de Cooperació del Golf, una organització que reuneix totes les monarquies àrabs del Golf Pèrsic, inclòs Qatar. La proposta va ser de seguida rebutjada per Oman, que juntament amb Qatar és l’únic país membre que manté relacions amb Iran i posseeix una política exterior pròpia. I per tant, tem situar-se sota l’hegemonia d’Aràbia Saudita.

I és que la proposta tenia com a objectiu últim crear un Estat multinacional sota el lideratge de Riad, el país més poderós a nivell econòmic i militar del grup amb diferència. El somni saudita d’unitat àrab, que situava en el seu punt de mira l’Iran, sembla tocat de mort. Sobretot després que a mitjans de març, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units i Bahrein decidissin escalar el seu conflicte amb Qatar i retirar els seus ambaixadors de Doha.

 Article publicat al diari ARA el dia 28-03-2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s