Tot recordant Abd el-Krim a El Caire

Tomba d'Abd el-Krim a El Caire

Tomba d’Abd el-Krim a El Caire

Al costat de la pintoresca Ciutat dels Morts -un enorme cementeri format per mausuleus convertits en habitatges per més d’un milió d’inmigrants de l’Egipte rural -, es troba un petit cementiri militar dedicat als oficials egipcis caiguts en batalles a l’estranger. Molts d’ells ho van fer al Iemen, una amarga aventura militar del president Abdel Nàsser que va delmar l’exèrcit egipci just abans de la guerra del 1967 contra Israel. Entre més d’un centanar oficials egipcis, descansa un il·lustre convidat: Abd el-Krim, el líder de la revolta del Rif contra l’ocupació espanyola.

Com cada any, Mohamed Siali, un periodista rifeny afincat a la capital egípcia, va portar un ram de flors d’homenatge a la tomba d’un personatge al que admira profundament. Fins i tot llueix un pin a la solapa amb la seva fotografia. La figura d’Abd el-Krim és molt vigent, i no només perquè es compleixi el 51è aniversari de la seva mort. La sagnant guerra del Rif és testimoni de la tossuderia de la classe política espanyola en no voler ni tan sols discutir les reivindicacions d’autodeterminació dels rifenys, la qual cosa va desembocar en un dels capítols més negres de la història d’Espanya.

“Ell va fer un esforç durant més de deu anys per a què el lideratge espanyol de l’època entengués que era millor tenir una relació d’amistat … No volia la guerra, però no ho van entendre”, recorda en Mohamed. El conflicte bèl·lic es va iniciar amb la batalla coneguda a Espanya com “el desastre de Anual” (1921), que va donar peu a la creació de la República del Rif. Tot i la seva valentia i profund desig de llibertat, els rifenys van gaudir poc temps de la independència.

Davant la seva incapacitat de recuperar el territori per part del general Primo de Rivera, el govern espanyol va segellar una aliança amb França. Els exècits europeus no en van tenir prou amb l’enviament de desenes de milers de soldats, sinó que van haver de recórrer a atacs amb armes químiques. Les mateixes que ara la comunitat internacional vol arrebassar a Baixar al-Assad. En concret, van utilitzar els gas mostassa, provocant autèntiques massacres no només entre els combatents rifenys, sinó també la població civil. Aquest vergonyós detall, per cert, se sol ometre a les classes d’història de les aules espanyoles, però és molt present a la memòria col·lectiva dels rifenys.

“Quan Abd el-Krim es va rendir va declarar que preferia una derrota personal a la massacre contra el poble rifenys No es podia derrotar a una coalició que usava armes químiques. Així, va dir, donaré al poble la possibilitat de sobreviure i véncer en el futur. I gràcies a ell, ara seguim vius”, diu en Mohamed. El cabdill independentista va preferir entregar-se a les autoritats franceses que les espanyoles. Però com a mostra última del seu caràcter indòmit, es va revel·lar contra la decisió d’enviar-lo a l’illa de Reunió, prop de Madagascar. En una escala a la ciutat egípcia de Port Said, va aconseguir escapar-se, i el rei Faruq el va acollir com un heroi de la lluita anti-imperialista.

Un cop el Marroc es va alliberar de la dominació francesa, Abd el-Krim va rebre la invitació a tornar al Rif. Però la va rebutjar, ja que el nou estat no satisfeia les aspiracions d’autogovern dels rifenys, i no confiava en la dinastia alauita. Per això, els seus admiradors, com en Mohamed, han de desplaçar-se milers de kilòmetres des del seu pais natal per retre homenatge a un líder sabi, coratjós i responsable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s