Dos anys sense Mubarak

Fa tot just dos anys, l’ansiada dimissió de Hosni Mubarak va elevar la Primavera d’Àrab a la categoria de punt d’inflexió històric per a tot l’Orient Mitjà. El futur del veterà ex president és tan incert com el d’una regió angoixada per unes transicions empantanegades i traumatitzada pel vessament de sang a Síria.

El mes passat un tribunal va anul·lar la condemna a cadena perpètua de Mubarak i el seu últim ministre de l’Interior, Habib al-Adly, ordenant la repetició de tot el procés. No obstant, el dictador que va governar Egipte amb mà de ferro continua ingressat a l’hospital de la presó de Tora, ja que està processat per altres casos de corrupció.

La mateixa sort corren els seus dos fills, Alaá i Gamal, acusats de tràfic d’influències en diverses operacions financeres i bursàries. Gamal estava destinat a convertir-se en l’hereu del règim si el vents de rebel·lió provinents de Tunísia no haguessin fet descarrilar els plans de Mubarak per convertir Egipte en una “república hereditària”.

Aprofitant l’efemèride, els principals partits i moviments de l’oposició laïca van organitzar ahir marxes de protesta contra el raïs islamista Mohamed Mursi. Les mobilitzacions s’inscriuen en el marc del pols al carrer que mantenen govern i oposició des de l’aprovació de la controvertida nova Constitució a finals del mes de desembre. Des de llavors, han mort ja més de 60 persones en disturbis que han tingut com a epicentre les ciutats de Port Saïd i Suez.

La inestabilitat crònica que pateix el país, amb manifestacions periòdiques que degeneren en enfrontaments violents, ha fet créixer un sentiment de nostálgia per part d’amplis sectors de la societat egípcia. De fet, cal tenir present que a les eleccions presidencials del passat estiu Ahmed Shafiq, l’últim primer ministre de Mubarak, va estar a punt de derrotar a Mursi amb més del 48% dels sufragis.

“Es pot percebre que hi ha cada cop més gent que voldria tornar a la tranquil·litat social que es vivia en els dies de Mubarak”, explica a l’ARA Abdal·là Kamal, un analista polític i ex líder del PND, el partit polític del règim. “Però tothom és conscient que no és possible ni desitjable tornar enrera. El que volen alguns sectors conservadors de la societat es recuperar els principis i valors de la revolució de Nàsser, posant-los al dia”, afegeix.

No obstant, aquests grups es troben orfes de lideratge polític. Shafiq va encarnar aquest projecte, però la seva decisió d’exiliar-se als Emirats Àrabs per evitar un judici de corrupció l’ha exclòs de l’escena política. El fet que la Constitució inhabiliti per a la política institucional els líders del PND impedeix, de moment, el sorgiment d’una nova figura capaç de representar el “mubarakisme”.

Del que no hi ha dubte és que la xarxa d’interessos que sostenia el règim de Mubarak s’ha esquinçat. Cada institució i personalitat ha buscat una sortida pròpia a la seva situació. Per exemple, alguns homes de negocis afins al raïs destronat han optat per fugir a l’estranger. En canvi, altres pilars del sistema, com els líders tribals del Sud o la cúpula de l’exèrcit, han optat per acomodar-se als nous temps, segellant una aliança amb els Germans Musulmans que garanteixi la seva posició privilegiada.

Article publicat a l’ARA el dia 12-02-2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s