Una espurna per encendre una regió en efervescència

Després de quatre dies d’escalada de l’onada de protestes derivada de la producció als EUA d’un film que ofereix una visió insultant de Mahoma, ahir van amainar per fi les expressions de ràbia al món islàmic. De moment, el balanç del conflicte inclou la mort de quatre diplomàtics nord-americans, entre ells l’ambaixador a Líbia, prop d’una desena de manifestants morts i centenars de ferits distribuïts entre una vintena de països diferents, i mitja dotzena d’ambaixades assaltades o assetjades. Mentre l’administració Obama i els governs de la regió tracten de contenir la crisis, analistes i diplomàtics discuteixen sobre les seves arrels.

La manipulació salafista

A la majoria de països, grups salafistes semblen estar al darrera de l’organització de bona part de les protestes. El salafisme és una corrent ultraconservadora de l’Islam que ha crescut de forma considerable durant les darreres dècades a l’Orient Mitjà, sobretot entre els sectors més marginats i pobres. La Primavera Àrab, i la caiguda d’alguns règims dictatorials ha despertat la consciència política d’un moviment tradicionalment apàtic, que solia limitar-se al proselitisme religiós.

Hòstils a les altres religions i a Occident, alguns predicadors salafistes han explotat per motivacions polítiques una fosca cinta, de pèssima qualitat, que mai no hauria arribat als canals de distribució pel gran públic. Han exagerat l’abast del film per a presentar-se davant la ciutadania com els vertaders defensors de l’Islam, per fer créixer el fossar que separa les opinions públiques d’Occident i el món islàmic, i per tensar les relacions entre els governs de la regió i l’administració dels EUA.

Un anti-americanisme latent

La manipulació d’aquests grups ha tingut un cert èxit perquè opera sobre un terreny abonat durant dècades. En general, la imatge dels EUA al món islàmic és molt negativa, i ni la Primavera Àrab, ni les esperances que va generar l’elecció del president Obama semblen haver canviat aquesta realitat. Els suport dels EUA a les revolucions als països àrabs, amb la notable excepció de Bahrain, només ha millorat la percepció de la superpotència a Líbia. La principal raó és que la política exterior de Washington es sol interpretar al món islàmic sota un únic prisma: el conflicte a Palestina. I en aquest front, no hi ha hagut grans diferències entre les administracions Obama i Bush. El suport incondicional dels EUA a Israel és un principi tan profundament arrelat a la cultura política del país, que sembla immutable, tot i que representa una de les majors errades estratègiques de la seva política exterior.

Una indignació sobredimensionada?

La violència genera sempre un estat de fascinació entre els mitjans de comunicació que a vegades deforma la realitat. En cap país musulmà s’ha registrat una manifestació multitudinària, sinó que les protestes s’han limitat a uns pocs milers de persones. Això sí, molts d’ells traspuaven una fora indignació indignació. El que no està clar és que la seva actitud sigui representativa dels sentiments de la majoria de la població, i només estigués motivada pel nefast film, o per l’odi als EUA.

Orient Mitjà és una regió en plena efervescència política, a més de subjecte de canvis socials i culturals accelerats. Així doncs, no és d’estranyar que de tant en tant es produeixin expressions col•lectives de frustració que pot ser provocada per diferents motius, i que només requereix d’una espurna per encendre’s. Per exemple, a Egipte, els joves que han lliurat una batalla campal amb les forces de seguretat no eren islamistes, ni especialment religiosos, o anti-americans.

Tensió entre El Caire i Washington

Una de les principals conseqüències de la crisis pot ser un distanciament entre el govern dels EUA i el d’alguns països de la regió, como l’Egipte. El president Mursi i el seu partit, els Germans Musulmans, s’han vist desbordat pels esdeveniments, ja que hi van reaccionar tard i malament. Temerós de perdre popularitat envers els salafistes entre les seves bases més conservadores, l’islamisme governant no va condemnar amb la contundència i celeritat necessària l’assalt a l’ambaixada de El Caire de dimarts. El propi president Obama va expressar públicament el seu malestar.

Les relacions amb els EUA són vitals per a Egipte, sobretot des del punt de vista econòmic i militar. El president Mursi n’és conscient i, per tant, haurà de fer un esforç per restituir el clima d’entesa amb Washington que havia marcat l’inici del seu mandat. Cal tenir present que Obama li va donar un suport decisiu en el seu pols amb la Junta Militar.

Article publicat al diari ARA el 16-09-2012

One thought on “Una espurna per encendre una regió en efervescència

  1. No sé si has llegit algun article del viatge del Papa al Líban del 14 a ahir dia 16, i la veritat és que ha parlat molt clar amb representants de totes les creences i ha dit moltes vegades que la confrontació no porta enlloc, només serveix per matar, crear rencors i empobrir els països. Val la pena llegir algun escrit de la premsa d’aquests dies, dels corresponsals o articles d’opinió, perquè et dóna un alè d’esperança.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s