Un món àrab sense patró

Coincidint avui amb la celebració de les primeres eleccions lliures a Líbia després de 60 anys, aprofito per penjar un text sobre l’estat del món àrab que va em publicar a l’últim número de la revista l’Institut Català Internacional per la Pau

“En busca sempre de titulars cridaners que permetin simplificar realitats complexes, molts mitjans de comunicació han recorregut recentment a l’expressió ‘”hivern àrab” per referir-se al pressumpte fracàs dels moviments de democratització al Món Àrab. Segons aquest punt de vista, la “primavera” que va florir a principis del 2011 ja s’hauria marcit a causa de la persistència d’odis ancestrals, i de la fortalesa de les forces contrarrevolucionàries.

No obstant això, la realitat és que no hi ha avui un sol patró que pugui descriure els processos polítics que estan vivint els Estats àrabs. Si bé és cert que tots ells van estar sotmesos a la pressió de moviments populars amb unes demandes semblants -llibertat, dignitat, i justícia social-, les revoltes han seguit camins força diferents derivats de les diverses realitats socials i polítiques en les que van aparéixer.

En alguns països, com Egipte i sobretot Tunísia, els processos de transició a la democràcia han anat complint les diverses etapes programades en els seus respectius fulls de ruta. Tot i que els seus camins no han estat exempts d’entrebancs i mancances, sobretot en el cas d’Egipte, el seus avenços permeten afrontar el futur amb un optimisme moderat. Ambdós països han celebrat ja diverses eleccions considerades legítimes tant per la majoria de la població com per la comunitat internacional, i es troben actualment immersos en el procés de redacció d’una Constitució que garanteixi un nou marc de llibertats.

L’altra cara de la moneda la representen aquells països on els moviments a favor de la democràcia han estat esclafats de forma brutal pel govern, com a Bahrein, o bé han desembocat en una cruenta guerra civil, com a Síria. En aquests casos, sí que es apropiat parlar de l'”hivern àrab”, ja que els somnis de llibertat s’han convertit en autèntics malsons, i el grau de repressió és avui superior a l’existent abans de la “primavera àrab”.

No obstant això, cal dir que els règims d’ambdós països, després de diversos mesos d’utilitzar la violència, no han estat capaços de sufocar plenament les revoltes. Per tant, encara no es pot donar per fracassats els seus moviments revolucionaris. Ara bé, les perspectives d’implantació d’un règim pluralista i tolerant envers les llibertats de les minories es redueixen a mesura que s’intensifica l’ús de la violència, i aquesta adopta sovint una naturalesa sectària -o almenys, aíxi ho percep la majoria de la població-.

Probablement, no és casualitat que els dos Estats on la “primavera àrab” ha reeixit comptin amb una població força homogènia, mentre que són les societats amb una marcada diversitat ètnica o sectària on el seu futur és més negre.

A mig camí entre ambdós extrems, trobem dos països, Líbia i el Iemen, que tot just es troben a l’inici de la seva transició després d’haver deixat enrere un període de confrontació armada entre seguidors i adversaris d’uns règims amb més de tres dècades a les seves espatllets. Marcats per la persistència de les lleialtats de tipus tribal i una identitat nacional més aviat feble, Líbia i el Iemen ofereixen a la vegada raons per a l’optimisme i el pessimisme. En bona part, que arribin a bon port les pulsions de canvi que van derrocar els seus presidents, Moamar al-Gadafi i Abdul•là Salem, dependrà de la responsabilitat de les seves elits, i la seva disposició a compartir el poder.

Igualment incert és l’èxit dels moviments a favor de la democràcia a altres països àrabs com el Marroc, Algèria, o Jordània. A tots ells, i encara en major mesura a l’Aràbia Saudita, l’embat de les revoltes populars ha estat més feble que als seus Estats veïns, i els governs han estat capaços d’apaivagar els ànims amb una sèrie de promeses de tipus econòmic, i de reformes polítiques d’un abast limitat. Ara bé, és d’esperar que, si la democràcia es consolida en diversos Estats de la regió, aquests governs rebran renovades pressions per part de la ciutadania.

En resum, la diversitat dels processos polítics als països del Món Àrab no permet definir-los amb una sola etiqueta, i menys encara si aquesta és l’hivern. Més aviat, a la regió hi conviuen “estacions climàtiques” diferents. A més, en la majoria de casos, el triomf de les pulsions de canvi és encara incert. Sovint, la consolidació de la democràcia requereix d’anys, o fins i tot dècades, de negociacions i lluites de poder entre els actors polítics. Per això, actualment, ens manca encara perspectiva històrica per arribar a qualsevol tipus de conclusió sobre el triomf o fracàs de la “primavera àrab”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s