¿Guardià o assassí silenciós de la Revolució?

Vuit mesos després de la caiguda de Hosni Mubarak, l’últim faraó en governar el país amb mà de ferro, poques coses han canviat a l’Egipte post-revolucionari. Un general continua presidint el país, encara no s’ha aprovat un salari mínim, i la llei d’emergència, principal eina de repressió de l’antic règim, segueix vigent, raó per la qual desenes de joves activistes estan a l’espera de ser jutjats en tribunals militars.

L’exèrcit, la institució més poderosa del país amb molta diferència, ha pres durant les últimes setmanes una sèrie de mesures polèmiques destinades a reforçar el seu poder, i retallar les llibertats de la ciutadania.

Per això, tant entre els joves revolucionaris como alguns analistes polítics, existeix un gran recel envers el suposat compromís amb la democratització del país per part del Consell Superior de les Forces Armades (CSFA), la junta militar presidida pel mariscal Tantawi que administra el país desde el passat més de febrer.

Després de vacil·lar durant les primeres hores de l’aixecament popular, la cúpula de l’exèrcit va decidir no sumar-se a la repressió de les masses que exercia la policia, i va ocupar els carrers de les principals ciutats egípcies per garantir l’ordre i la seguretat de la població. Arran de l’augment de les mobilitzacions populars i les pressions internacionals que demanaven la dimissió del raïs, els generals van acbar forçant la dimissió de Mubarak a través d’un cop d’Estat encobert, i van agafar les regnes del país en nom de la Revolució.

“L’exèrcit no és sincer . Diu estar a favor de la Revolució, però realment vol fer-la descarrilar de forma sibil·lina, i que els canvis en el sistema polític siguin merament cosmètics”, sosté Mahmoud, un director teatral de l’escena alternativa cairota, i simpatitzant amb les demandes revolucionàries.

“Estan intentant retardar tot el possible la transferència del poder a un govern civil. Jo crec que no la faran, com a mínim, fins el 2013”. Aquest intel·lectual basa la seva argumentació en el calendari electoral i les regles del joc presentades pel CSFA la setmana passada.

Unes regles del joc sospitoses

Finalment, les properes eleccions legislatives se celebraran en tres rondes entre el 28 de novembre i el 10 de gener, cadascuna a una regió diferent a causa de les dificultats logístiques. No obstant, les eleccions presidencials continuen sense disposar d’una data concreta.

Com que Egipte compta amb un sistema presidencialista, i el poder executiu és completament independent del legislatiu, encara no se sap quan la junta deixarà anar les regnes del país. Els més pessimistes sospiten que aquest moment no arribarà fins després d’aprovar la nova Constitució, que s’ha de començar a redactar després de constiuir-se el nou Parlament, a la primavera de l’any vinent. O fins i tot més tard, si es produïssin incidents violents als comicis.

La llei electoral ha aixecat encara més suspicàcies que el calendari sobre els objectius reals de l’exèrcit. Fins a un terç dels 498 escons en joc s’assignaran a través de circunscripcions uninominals en les que només es podran presentar candidats independents que tindran prohibida la militància en cap partit polític. És a dir, un trajo fet a mida per a l’elecció dels cacics de l’antic règim i membres del dissolt NDP, que continuen gaudint del poder de les xarxes clientelars construïdes durant dècades.

Segons els analistes polítics, aquest disseny institucional provocarà que el nou Parlament estigui molt fragmentat, impedint l’aparició d’un centre de poder fort que disputi l’hegemonia de les forces armades, que control·la el país desde l’any 1952, quan els Oficials Lliures liderats per Gamal Abdel Nasser van donar un cop d’Estat que va enderrocar la monarquia i el sistema parlamentari.

La reticència de la junta a atorgar major llibertat i capacitat de decisió a la ciutadania també s’ha fet palès recentment en ampliar la llei d’emergència, que permet la detenció indefinida sense la necessitat de presentar càrrecs. A partir d’ara, a la llista de delictes recollits a la denostada norma, s’ha afegit el tall del trànsit, la “interferència” amb el dret al treball, o la disseminació “d’informació falsa”.

Com a advertència cap als mitjans independents, el CSFA va clausurar la cadena de informació 24 hores sobre Egipte de la emisora Al Jazeera, molt crítica amb el règim de Mubarak, i que jugà un paper important durant la Revolució. Totes aquestes mesures es van adoptar immediatament després de l’assalt a l’ambaixada d’Israel, una acció que els joves activistes de Tahrir creuen que fou orquestrada per les pròpies autoritats.

“El que volen els militars és retenir el major poder i privilegis possibles en el nou sistema polític”, sosté Marina Ottaway, una experta del think tank Carnegie Endowment. Entre aquests privilegis, s’inclou un pressupost generós, i un rol important dins l’economia del país, molt especialment a través de les empreses públiques, encara força importants tot i el procés de privatització engegada per Mubarak.

“L’exèrcit dirigeix un vast imperi econòmic que produeix una enorme quantitat de béns i serveis civils i militars, cap dels quals apareix al pressupost oficial de l’Estat”, sosté Robert Sprinborg, un expert en l’estament militar egipci. “Alguns observadors comparen el Ministre de Defensa Tantawi al director executiu del més gran conglomerat empresarial a Egipte”.

El model turc

En el seu objectiu de retenir una gran capacitat d’influència en el procés polític, la cúpula militar compta amb un aliat inesperat: una part de l’elit liberal que ha lluitat durant anys per posar fi al règim autocràtic. La principal raó és el temor a una victòria dels islamistes que posi fi a l’experiment democràtic.

Per això, a l’hora de redactar el seu programa electoral, alguns dels candidats a les eleccions presidencials s’ha inspirat en el model turc, en el que el poderós exèrcit juga un rol de guardià del laïcisme de l’Estat.

Per exemple, Hisham al Bastawisi, un presitigiós jutge que va desafiar Mubarak el 2006 en denunciar públicament l’existència de frau electoral, considera que la cúpula militar hauria de desenvolupar el paper de garant d’una sèrie de principis “supra-constitucionals”, entre ells, el respecte als drets humans, la protecció de les minories, el compromís dels acords internacionals -és a dir, els acords de Camp David amb Israel-, o la independència del poder judicial.

Qualsevol menció dels “principis supra-constitucionals” aixeca butllofes entre els islamistes, que rebutgen categòricament la implantació forçada d’un laïcisme militant. “La visió de Bastawisi envia al poble de vacances, i fa dels militars l’únic motor de la política”, va declarar al diari Almasry Aliaum Essan Soltan, vice president del Partit Wasat, islamista moderat.

Segons l’historiador Sherif Younis, de la Universitat cairota de Shelwan, no només la por de l’amenaça islamista explica la postura de Bastawisi: “Alguns candidats es veuen forçats a [assignar un paper polític a l’exèrcit]. És l’actor més poderós de l’actual escena política, i ha d’aconseguir alguna cosa. És un intent d’aplacar-lo perquè no es resisteixi a abandonar el poder”.

Mohammed al-Baradei, l’ex director de la AEIA, l’agència de l’energia atòmica de l’INU, i un dels grans favorits a les presidencials, també considera que l’exèrcit hauria de jugar un paper de garant de la Constitució i l’Estat laïc, si bé li atorgaria menys poders que el jutge Bastawisi. Per al-Baradei, aquest paper s’hauria de limitar als primers anys de la incipient democràcia egípcia, mentre s’enforteixen les institucions civils.

En canvi, l’altre gran favorit, Amr Moussa, l’ex secretari general de la Lliga Àrab, sosté que la responsabilitat de defensar la Constitució mai no hauria de recaure exclussivament sobre les forces armades, sinó sobre totes les institucions de l’Estat, així com la pròpia població. Entre alguns polítics laïcs, existeix el temor que investir l’exèrcit d’amplis poders representi una invitació a un futur cop d’Estat si el govern s’atreveix a tocar els seus interessos.

A la cúpula militar li agradaria que el pressupost militar continués sent independent de la resta de despeses estatals, i que no només fos una competència del Parlament fixar-lo cada any, sinó també d’algun organ en el que estiguessin representats els interessos de l’estament militar.

Així mateix, té un gran interés a mantenir els acords de Camp David, i difícilment deixarà que un govern civil els pugui abrogar. I és que, a canvi de la signatura de la pau amb Israel, els EUA concedeixen a Egipte cada any prop de 1.000 milions d’euros en ajuda militar.

En l’actual context, també juga a favor de l’exèrcit la seva popularitat entre alguns sectors de la població, ja que el veuen com un defensor de la pàtria i el bé públic, davant d’una classe política que busca sobretot la consecució d’uns interessos particulars. “En el cap de molta gent, és necessari que el país estigui governat per un general, un personatge fort, amb molta autoritat”, sosté Ibrahim, un professor d’àrab de 34 anys.

Així les coses, en aquesta partida a diverses bandes que és el període post-revolucionari, les forces armades compten amb uns bones cartes per poder continuar sent el pal de paller del país del Nil.

(Article publicat a El Temps, 3-10-11)

One thought on “¿Guardià o assassí silenciós de la Revolució?

  1. Quina situació més complexa, i això que no estan ara mateix molt revolucionats, perquè hi ha molts païssos on es vol implantar la democràcia que estan pitjor. Realment és difícil contestar a l’interrogant que poses Ricard, perquè l’exèrcit per bona part dels ciutadans és molt mal vist i n’ha fet alguna de grossa, tenint encara vigent la llei d’emergència per exemple, o dient que està per la Revolució quan és mentida… El que vol és poder i més poder, com sempre i quasi a tot arreu.
    Però d’altra banda té alguns papers a jugar que poden ser útils per a la transició, com diu al-Bastawisi en atorgar-li poder per frenar als islamistes i garantir uns principis bàsics en tota societat.
    Al-Baradeit, candidat presidencialista pensa, i és la missió que trobo més encertada, que fora bo mantenir l’exèrcit els primers anys de la nova democràcia mentre s’arrelen les institucions del país.
    De fet molts ciutadans veuen a l’exercit com un defensor del poder públic, perquè temen que a les eleccions surtin com a alts càrrecs els mateixos que els ocupaven abans, o sia que els militars tenen moltes cartes a la mà per continuar tenint poder, tot i que prosperi la democràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s